Diumenge 5, després d'anul·lar-lo i reprogramar-ho així com mil vegades, vam tornar a Núria.
Vam pujar a peu pel camí vell. La lloca amb el polluelo Jan i el marito amb el polluelo Guillem [primera vegada, tot un crack]. Ens vam reagrupar a dalt i vam fer dinar familiar: avis, tiets, cosins...
Després de 3 hores i mitja de pujada i més pujada, la vista del Santuari em va emocionar...
- mama sembla que ploris... mama perque plores??- d'alegria Jan, que pensava que no tornaria a pujar mai més i ho he aconseguit!!!
He d'aclarir-vos que l'última vegada que havia pujat també vaig plorar (si, ja ho sé que sóc de llàgrima fàcil) però de lo malament que m'ho havia passat pujant. Vaig dir que no pujaria mai més... diumenge va ser un repte... i el vaig superar!!! Tornaré a pujar, segur!!!
i què més vaig fer a Núria... doncs anar en barca, jajaja que divertit!!!
i el més important i el que vaig fer primer de tot: anar a veure la Verge, posar-li un ciri i ficar el cap a l'olla, ara només ens farà falta fer els deures, jijijiji
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada